‘Hiperràbia’, de Ferran Grau: La versemblança cruel
Grau és un narrador segur, que no sol perdre el fil de les atrocitats —dramàtiques i alhora dolorosament còmiques— que està explicant, i que aconsegueix l’equilibri just entre l’estil i la credibilitat
Des del primer moment, Ferran Grau (Lleida, 1982) no oculta l’entusiasme admiratiu que sent per Anthony Burgess i La taronja mecànica, i a la nota que obre Hiperràbia hi afirma que “en tots dos llibres hi ha una sinuosa indagació sobre el lliure albir, els límits de la moral comuna, la manipulació de les consciències i la possibilitat de redimir-se”: potser sí; com Burgess, que va crear per als seus protagonistes adolescents l’argot nadsat, convençut que el llenguatge no existia tant per registrar la realitat com per alliberar la imaginació, Ferran Grau també concedeix un argot propi, el xeno —“estrany” en grec—, als seus personatges, uns nois desvagats que travessen a la deriva les nits de Barcelona com si la ciutat fos un parc d’atraccions dissenyat per divertir-los i distreure’ls; i com La taronja mecànica, que segons Burgess es va concebre a partir d’un fet tan escabrós com era la violació de la seva dona per un grup de desertors nord-americans a finals de la Segona Guerra Mundial —tot i que, quan Burgess es confessa, sovint s’ha de posar en dubte la veracitat del que afirma—, Hiperràbia també es basa en uns fets reals: al districte de Sarrià-Sant Gervasi, la matinada d’un dia de desembre del 2005, tres adolescents de família bona calen foc a una indigent que està refugiada a l’interior d’un caixer automàtic. Contràriament a Burgess, però, que dotava La taronja mecànica d’un aire distòpic i instal·lava el lector en un futur boirós, Ferran Grau opta per concloure que aquell futur ja és un present inqüestionable i que la paraula Hiperràbia és una eina idònia per batejar-lo. Kurt Cobain ho deia d’una altra manera: “La ràbia és l’única cosa que em permet sentir-me net”.
Que Hiperràbia mostri en tot moment la voluntat d’homenatjar la novel·la d’Anthony Burgess, com si en fos una reescriptura actualitzada, no representa cap hàndicap per a la lectura, entre altres raons perquè la literatura i la seva història potser és sempre una nota a peu de pàgina dels llibres que assoleixen la categoria de clàssics. Més important, però, és adonar-se des del principi que Ferran Grau és un narrador segur, que no sol perdre el fil de les atrocitats —dramàtiques i alhora dolorosament còmiques— que està explicant, i que aconsegueix l’equilibri just entre l’estil i la credibilitat, com si el seu objectiu preferent hagués sigut construir un eficaç i complex marc de versemblança cruel. Per aconseguir aquest efecte, compta amb la valuosa troballa de l’argot amb què es comuniquen i pensen el món, entre la lucidesa i la ingenuïtat, els protagonistes d’Hiperràbia, en Ludo, el narrador, en Xapa i l’Uri, el seus “doua manelics”, un llenguatge de nou encuny que s’acaba integrant sense cap trava dins la fluïdesa rítmica del text i en el qual, certament, el lector se submergeix i s’hi acostuma “com els ulls a la primera llum de l’alba”. Per si de cas, però, al final Ferran Grau hi incorpora un “glossari xeno-català”.
Ferran Grau novel·la l’experiència quotidiana i voluntària de jugar arriscadament amb l’extravagància com a antídot per encarar-se i suportar el tedi nefast que els inocula una societat malalta. Les criatures d’Hiperràbia no busquen cometre el crim perfecte, no els empara cap raonament d’ordre intel·lectual —no són Raskólnikov—, ni es deixen endur per cap afany de rebel·lió moral: potser l’única cosa que els uneix, sense que s’ho formulin amb exactitud, és una aversió cap a les promeses que intueixen que els ofereix la maduresa i la inconsciència de la seva perversitat.
Hiperràbia
Angle Editorial
164 pàgines. 17,50 euros
